Es respira pau

Hi ha dies que admiro molt aquestes muntanyes. Hi ha dies que em fan retrobar la pau que tant busco. Sovint confonc la pau amb el silenci, busco el silenci i m'avorreix, m'adorm. 

Entre pàgines mig engrogueides pel pas del temps asaboreixo aquesta tranquilitat. Aprenc com ser millor tot sentint la remor del riu que es confon amb el so d'unes obres un pèl llunyanes. Em sento a gust. Aixeco el cap i em perdo entre les diferents tonalitats de verd dels arbres que s'alcen al voltant de la ciutat. Ara sí que ha arribat la primavera. 

Els arbres més pròxims són bellugats per un vent feble que bufa sense cap direcció, només juga amb les seves fulles cap a un costat i cap a l'altre. Contemplo la bella fotografia amb moviment.

Al fons, puc observar un petit troç de carretera, em recorda que és una imatge real. La ciutat no dorm, només viu tranquila al bressol de les muntanyes verdes amb plapes rocoses i un polsim de neu a dalt de tot, per a recordar, que fa no res era hivern i és un pais de neu. 

I toco el cel amb la mà

Per aquells dies en què de cop te'n dones compte que aquells fantasmes que creies que ja havien marxat tornen a aparèixer, encara que sigui per un moment. Et tornes a sentir una nena petita sense capacitat racional de decidir en la teva vida. Realment, caus més a baix al creure que no ets capaç de superar-los. 

Per un instant, t'allunyes, respires tranquilament i te n'adones que les pors sempre seran una constant de la teva vida però que les teves ganes de vencer-les et faran canviar. 

Que compartint-lo, el problema es fa més petit, que relaxar-se en companyia és més relaxant, que una relació és donar i rebre, de qualsevol tipus. M'encanta formar part d'un grup amb la mateixa deficiència mental, plorar de riure, quan poc abans havia plorat d'impotència. Gràcies per omplir la meva vida i per fer-me sentir a prop vostre. Em feu molt feliç. 

Escrit original: 19 de gener del 2015 1h25

Llançar-se

Hi ha dies que et trobes davant d'una decisió molt important de la teva vida que et fa deixar enrere tot allò conegut per assumir un gran risc. Un risc és un repte i espanta. El que m'aferra a la ciutat és la nostalgia de que acabi en 6 mesos una gran etapa de la meva vida. A la vegada, necessito fer aquest petit pas.

N'hi ha d'altres que tens moltes ganes de saber com viu la gent que t'envolta, com se sent en cada moment, conèixer món, no parar de moure't... Dies en què et retrobes amb vells amics i en uns instants oblides tot el temps que us ha mantingut separats. Aquests dies em fan sentir molt afortunada de tenir gent de tanta qualitat al meu voltant. 

Avui me'n vaig a dormir sentint-me especial, gràcies a la màgia del canon en D major que un violinsta del metro m'ha regalat. 

https://www.youtube.com/watch?v=mSSnzYuEm3M

Passeig sobre dues rodes

Després de tot, quantes coses no haurem fet per por a fer el ridícul? I, el que és més important, què és el ridícul? Qui decideix quines situacions són ridícules i quines no?

Potser és un tema de manca d’autoconfiança o d’excès de timidesa, el que ens impedeix mostrar-nos al món tal com som. Definint-nos amb els nostres defectes i les nostres qualitats. Temem que la gent conegui els nostres punts febles per evitar que ens ataquin. És inútil, ja no vivim en cabanyes. Però posem per cas, que un decideix atacar-nos, ens farà sentir ridículs? Ens fa por que algú coneixi la nostra autèntica cara i l’utilitzi per enriure-se’n?

Perquè li conceps un poder superior als seus judicis sobre la teva persona que a la teva percepció de tu mateix?

Vius en una societat que es mou a ritme frenètic pels carrers de la ciutat perseguint les seves metes, els seus somnis, satisfent les seves passions i empassant moments amargs. No t’observen impacients esperant el moment en que facis quelcom succeptible a ser tatxat com a ridícul, no tens audiència.

Treure’t la màscara en públic no és una mostra de debilitat, és una mostra de confiança en un mateix.  Atreveix-te a ser una mica diferent.

Solia escriure

Solia escriure per explicar al món les meves pors, les raons dels meus riures i la meva perspectiva de la vida. Però darrerament he abandonat aquesta pràctica. Potser perquè ara ja no em toca fer una redacció cada quinze dies, potser per falta de temps, de ganes... Però la veritat és que va molt bé dedicar uns minuts del teu temps lliure a explicar que t’ha passat avui, com t’has aixecat, que t’ha fet ser feliç... La vida no està basada en els grans projectes, sinó que són els petits actes de cada dia els que ens fan créixer. Potser enyoro aquelles pàgines sortides de la meva imaginació, amb un cert grau de perfecció, que acabava resumint en poques paraules, intentant expressar de la millor manera possible, els meus sentiments al món sencer.

Com em trobo ara mateix? En aquests moments penso que la meva vida ha de canviar, que he de donar una oportunitat a l’amor, que he de deixar de jugar amb la gent perquè sovint els hi puc fer mal. Penso que he d’obrir-me més quan tinc un problema, ja que hi ha força gent que està disposada a ajudar i després de compartir algun dels problemes que, per tu, són essencials, descobreixes que no deixa de ser una tonteria, que té una solució fàcil. A la llista de coses pendent hi tinc ser més oberta, estudiar moltíssim i deixar de tenir vergonya. Puff, això em portarà temps i hauria de començar ja a posar-me al dia dels meus assumptes pendents.

Textos escrits al 2009 que trobes en una vella carpeta de l'ordinador

i que et fan adonar-te que al 2014 et trobes en la mateixa situació. 

He perdut el nord

Hi ha dies que t'aixeques i no saps què és el que s'espera de tu, ni qui ho espera. Que et replantejes cadascuna de les teves accions diàries buscant el motiu pel qual les fas. Diuen que el motiu és perquè ets així, és el teu caràcter i que ha estat modulat, una mica, per pares i educadors. Però no és aquest el meu problema. Moltes vegades em plantejo perquè visc la vida d'aquesta manera, sense rumb, i si és la forma correcta. Potser la visc així degut al meu caràcter, sóc desordenada i careixo d'un bon sistema de planificació del temps. Potser per això m'emporto tantes decepcions, potser espero massa de la gent que em creu-hi, que passem una bona estona junts sense objectius ocults, i que estiguin disposats a fer-te una abraçada quan estas decaiguda. Hi ha gent que defensa uns ideals, de manera tant forta, que fan trontollar la teva manera d'actuar front a diverses situacions. Encara que després les seves accions siguin contradictòries als ideals que tant han defensat. Realment, no és important per mi que hagin canviat d'opinió al passar a l'acció, el que em sap greu és que han tingut la capacitat de fer-me sentir malament per haver-me deixat endur per la situació. Què passa? I perquè ara em passa això? Què he tornat als 15 anys? O és que mai he guanyat la batalla?

Potser que aquest sigui el meu problema, realment. Que careixi de la confiança suficient en mi mateixa per a poder plantejar-me uns objectius a la vida, i aquests siguin el meu pilar. Potser confio massa amb el fenomen de la fluidesa: uns quants moment en els que l'activitat que estas fent t'absorbeix tant que res més sembla important, la sensació de temps desapareix, t'oblides de tu mateix i et sents part d'alguna cosa més gran.

Hi ha dies en què la monotonia es torna una constant en la teva vida, et sents desorientada i desmotivada. Has perdut aquella espurna que et permet que tots els dies siguin diferents, que cadascun tingui una certa peculiaritat. Enyores els altibaixos adolescents i de dies anteriors. Enyores de tal manera els dies amb emocions que preferiries viure un dia amb emocions negatives que un altre dia buit. On he perdut l'espurna? No s'encèn de nou la flama amb un llop ferotge, només s'encèn la flama de nou, quan et veus capaç d'assolir els nous objectius. I si no en tens? I si tens la sensacio que et passes el dia satisfen els desitjos dels altres i oblidant els teus? Els hauré oblidat en algun vell calaix del meu caos mental.

Ídols quotidians

Hi ha ídols que fan trontollar el teu sistema límbic. Trobar-te'ls casualment i veure en ella la persona que sempre has admirat, ja sigui pels seus coneixements, habilitats o la seva manera d'actuar. Gràcies a haver-te trobat a una persona com ella ha fet que canviessis el rumb de la teva vida o que agafessis el timó amb major seguretat, guiada pel queet transmitia. Que prenguessis un camí ple de riscs, a cegues, només guiada per la teva il•lusió de ser, algun dia, algú com ella. Ha inspirat la teva vida. Adonar-te'n que després de tants anys, et recorda a tu i la teva història, t'omple d'emoció. Que es mostra propera a tu i amb un gran somriure després de les adversitats que ens ha tocat viure en aquests anys. Adonar-te'n que per tu, segueix sent una persona molt important en la teva vida, i posar-te nerviosa al parlar amb ella. Potser hi ha confessions que s'haurien de fer per sentir-te realitzada amb tu mateixa, per retornar-li una mica l'efecte que ella ha fet en tu. Una confessió que mostrés l'admiració que li segueixes tenint: "Jo, de gran, vull ser com tu".

És increïble la capacitat que tenen algunes persones en dibuixar un somriure a la teva cara només amb una simple salutació.