Llançar-se

Hi ha dies que et trobes davant d'una decisió molt important de la teva vida que et fa deixar enrere tot allò conegut per assumir un gran risc. Un risc és un repte i espanta. El que m'aferra a la ciutat és la nostalgia de que acabi en 6 mesos una gran etapa de la meva vida. A la vegada, necessito fer aquest petit pas.

N'hi ha d'altres que tens moltes ganes de saber com viu la gent que t'envolta, com se sent en cada moment, conèixer món, no parar de moure't... Dies en què et retrobes amb vells amics i en uns instants oblides tot el temps que us ha mantingut separats. Aquests dies em fan sentir molt afortunada de tenir gent de tanta qualitat al meu voltant. 

Avui me'n vaig a dormir sentint-me especial, gràcies a la màgia del canon en D major que un violinsta del metro m'ha regalat. 

https://www.youtube.com/watch?v=mSSnzYuEm3M

Passeig sobre dues rodes

Després de tot, quantes coses no haurem fet per por a fer el ridícul? I, el que és més important, què és el ridícul? Qui decideix quines situacions són ridícules i quines no?

Potser és un tema de manca d’autoconfiança o d’excès de timidesa, el que ens impedeix mostrar-nos al món tal com som. Definint-nos amb els nostres defectes i les nostres qualitats. Temem que la gent conegui els nostres punts febles per evitar que ens ataquin. És inútil, ja no vivim en cabanyes. Però posem per cas, que un decideix atacar-nos, ens farà sentir ridículs? Ens fa por que algú coneixi la nostra autèntica cara i l’utilitzi per enriure-se’n?

Perquè li conceps un poder superior als seus judicis sobre la teva persona que a la teva percepció de tu mateix?

Vius en una societat que es mou a ritme frenètic pels carrers de la ciutat perseguint les seves metes, els seus somnis, satisfent les seves passions i empassant moments amargs. No t’observen impacients esperant el moment en que facis quelcom succeptible a ser tatxat com a ridícul, no tens audiència.

Treure’t la màscara en públic no és una mostra de debilitat, és una mostra de confiança en un mateix.  Atreveix-te a ser una mica diferent.

Solia escriure

Solia escriure per explicar al món les meves pors, les raons dels meus riures i la meva perspectiva de la vida. Però darrerament he abandonat aquesta pràctica. Potser perquè ara ja no em toca fer una redacció cada quinze dies, potser per falta de temps, de ganes... Però la veritat és que va molt bé dedicar uns minuts del teu temps lliure a explicar que t’ha passat avui, com t’has aixecat, que t’ha fet ser feliç... La vida no està basada en els grans projectes, sinó que són els petits actes de cada dia els que ens fan créixer. Potser enyoro aquelles pàgines sortides de la meva imaginació, amb un cert grau de perfecció, que acabava resumint en poques paraules, intentant expressar de la millor manera possible, els meus sentiments al món sencer.

Com em trobo ara mateix? En aquests moments penso que la meva vida ha de canviar, que he de donar una oportunitat a l’amor, que he de deixar de jugar amb la gent perquè sovint els hi puc fer mal. Penso que he d’obrir-me més quan tinc un problema, ja que hi ha força gent que està disposada a ajudar i després de compartir algun dels problemes que, per tu, són essencials, descobreixes que no deixa de ser una tonteria, que té una solució fàcil. A la llista de coses pendent hi tinc ser més oberta, estudiar moltíssim i deixar de tenir vergonya. Puff, això em portarà temps i hauria de començar ja a posar-me al dia dels meus assumptes pendents.

Textos escrits al 2009 que trobes en una vella carpeta de l'ordinador

i que et fan adonar-te que al 2014 et trobes en la mateixa situació. 

He perdut el nord

Hi ha dies que t'aixeques i no saps què és el que s'espera de tu, ni qui ho espera. Que et replantejes cadascuna de les teves accions diàries buscant el motiu pel qual les fas. Diuen que el motiu és perquè ets així, és el teu caràcter i que ha estat modulat, una mica, per pares i educadors. Però no és aquest el meu problema. Moltes vegades em plantejo perquè visc la vida d'aquesta manera, sense rumb, i si és la forma correcta. Potser la visc així degut al meu caràcter, sóc desordenada i careixo d'un bon sistema de planificació del temps. Potser per això m'emporto tantes decepcions, potser espero massa de la gent que em creu-hi, que passem una bona estona junts sense objectius ocults, i que estiguin disposats a fer-te una abraçada quan estas decaiguda. Hi ha gent que defensa uns ideals, de manera tant forta, que fan trontollar la teva manera d'actuar front a diverses situacions. Encara que després les seves accions siguin contradictòries als ideals que tant han defensat. Realment, no és important per mi que hagin canviat d'opinió al passar a l'acció, el que em sap greu és que han tingut la capacitat de fer-me sentir malament per haver-me deixat endur per la situació. Què passa? I perquè ara em passa això? Què he tornat als 15 anys? O és que mai he guanyat la batalla?

Potser que aquest sigui el meu problema, realment. Que careixi de la confiança suficient en mi mateixa per a poder plantejar-me uns objectius a la vida, i aquests siguin el meu pilar. Potser confio massa amb el fenomen de la fluidesa: uns quants moment en els que l'activitat que estas fent t'absorbeix tant que res més sembla important, la sensació de temps desapareix, t'oblides de tu mateix i et sents part d'alguna cosa més gran.

Hi ha dies en què la monotonia es torna una constant en la teva vida, et sents desorientada i desmotivada. Has perdut aquella espurna que et permet que tots els dies siguin diferents, que cadascun tingui una certa peculiaritat. Enyores els altibaixos adolescents i de dies anteriors. Enyores de tal manera els dies amb emocions que preferiries viure un dia amb emocions negatives que un altre dia buit. On he perdut l'espurna? No s'encèn de nou la flama amb un llop ferotge, només s'encèn la flama de nou, quan et veus capaç d'assolir els nous objectius. I si no en tens? I si tens la sensacio que et passes el dia satisfen els desitjos dels altres i oblidant els teus? Els hauré oblidat en algun vell calaix del meu caos mental.

Ídols quotidians

Hi ha ídols que fan trontollar el teu sistema límbic. Trobar-te'ls casualment i veure en ella la persona que sempre has admirat, ja sigui pels seus coneixements, habilitats o la seva manera d'actuar. Gràcies a haver-te trobat a una persona com ella ha fet que canviessis el rumb de la teva vida o que agafessis el timó amb major seguretat, guiada pel queet transmitia. Que prenguessis un camí ple de riscs, a cegues, només guiada per la teva il•lusió de ser, algun dia, algú com ella. Ha inspirat la teva vida. Adonar-te'n que després de tants anys, et recorda a tu i la teva història, t'omple d'emoció. Que es mostra propera a tu i amb un gran somriure després de les adversitats que ens ha tocat viure en aquests anys. Adonar-te'n que per tu, segueix sent una persona molt important en la teva vida, i posar-te nerviosa al parlar amb ella. Potser hi ha confessions que s'haurien de fer per sentir-te realitzada amb tu mateixa, per retornar-li una mica l'efecte que ella ha fet en tu. Una confessió que mostrés l'admiració que li segueixes tenint: "Jo, de gran, vull ser com tu".

És increïble la capacitat que tenen algunes persones en dibuixar un somriure a la teva cara només amb una simple salutació.

Inmersos en un sistema linial

Només hi ha dues variables a la vida: l’espai i el temps. Són els únics factors que ens defineixen, on hem viscut i amb qui hem viscut. 

Ens trobem inmersos en un sistema linial en continu moviment, en el què no ens han demanat permís per entrar-hi. És clau conèixer les dues variables per no anclar-te a un lloc ni a una determinada edat. Sovint, creiem que tots els records viscuts entre els 4 murs del col·legi seguiran allà per sempre. Que cada cop que hi entrem, ens sentirem com a casa, ens sentirem com nens i a prop d'aquells que vam compartir l'estada. Pots retrobar un espai, però mai l'experiència viscuda allà. Pots posar-te nostàlgic enyorant aquella etapa i maleïnt el pas del temps, però sense el seu pas no ho hauries pogut viure. Un dia te' n'adones que portes una maleta que cada dia es fa més gran, en la que s'acumulen tots els teus records i la pots obrir a tots els llocs del món i en qualsevol edat. Solem dir que a mesura que avancem per la variable del temps obtenim més experiència, una paraula desconeguda pels més petits. Simplement, és el nom que donem als nostres errors. 

El fet que siguin dues variables úniques possibiliten que la vida dels individus es creu-hi en un punt, de manera fortuïta, i que nosaltres decidim si volem que sigui un punt aïllat o dibuixar una línia a partir de la primer topada.

Bona passejada pel sistema lineal, aprofita cada topada per obtindre bones experiències amb les persones, ja que al final del camí, el que és més important, és el vincle que hagis construït amb cadascuna d’elles.