Hi ha dies que admiro molt aquestes muntanyes. Hi ha dies que em fan retrobar la pau que tant busco. Sovint confonc la pau amb el silenci, busco el silenci i m'avorreix, m'adorm.
Entre pàgines mig engrogueides pel pas del temps asaboreixo aquesta tranquilitat. Aprenc com ser millor tot sentint la remor del riu que es confon amb el so d'unes obres un pèl llunyanes. Em sento a gust. Aixeco el cap i em perdo entre les diferents tonalitats de verd dels arbres que s'alcen al voltant de la ciutat. Ara sí que ha arribat la primavera.
Els arbres més pròxims són bellugats per un vent feble que bufa sense cap direcció, només juga amb les seves fulles cap a un costat i cap a l'altre. Contemplo la bella fotografia amb moviment.
Al fons, puc observar un petit troç de carretera, em recorda que és una imatge real. La ciutat no dorm, només viu tranquila al bressol de les muntanyes verdes amb plapes rocoses i un polsim de neu a dalt de tot, per a recordar, que fa no res era hivern i és un pais de neu.
