Llançar-se

Hi ha dies que et trobes davant d'una decisió molt important de la teva vida que et fa deixar enrere tot allò conegut per assumir un gran risc. Un risc és un repte i espanta. El que m'aferra a la ciutat és la nostalgia de que acabi en 6 mesos una gran etapa de la meva vida. A la vegada, necessito fer aquest petit pas.

N'hi ha d'altres que tens moltes ganes de saber com viu la gent que t'envolta, com se sent en cada moment, conèixer món, no parar de moure't... Dies en què et retrobes amb vells amics i en uns instants oblides tot el temps que us ha mantingut separats. Aquests dies em fan sentir molt afortunada de tenir gent de tanta qualitat al meu voltant. 

Avui me'n vaig a dormir sentint-me especial, gràcies a la màgia del canon en D major que un violinsta del metro m'ha regalat. 

https://www.youtube.com/watch?v=mSSnzYuEm3M

Passeig sobre dues rodes

Després de tot, quantes coses no haurem fet per por a fer el ridícul? I, el que és més important, què és el ridícul? Qui decideix quines situacions són ridícules i quines no?

Potser és un tema de manca d’autoconfiança o d’excès de timidesa, el que ens impedeix mostrar-nos al món tal com som. Definint-nos amb els nostres defectes i les nostres qualitats. Temem que la gent conegui els nostres punts febles per evitar que ens ataquin. És inútil, ja no vivim en cabanyes. Però posem per cas, que un decideix atacar-nos, ens farà sentir ridículs? Ens fa por que algú coneixi la nostra autèntica cara i l’utilitzi per enriure-se’n?

Perquè li conceps un poder superior als seus judicis sobre la teva persona que a la teva percepció de tu mateix?

Vius en una societat que es mou a ritme frenètic pels carrers de la ciutat perseguint les seves metes, els seus somnis, satisfent les seves passions i empassant moments amargs. No t’observen impacients esperant el moment en que facis quelcom succeptible a ser tatxat com a ridícul, no tens audiència.

Treure’t la màscara en públic no és una mostra de debilitat, és una mostra de confiança en un mateix.  Atreveix-te a ser una mica diferent.

Solia escriure

Solia escriure per explicar al món les meves pors, les raons dels meus riures i la meva perspectiva de la vida. Però darrerament he abandonat aquesta pràctica. Potser perquè ara ja no em toca fer una redacció cada quinze dies, potser per falta de temps, de ganes... Però la veritat és que va molt bé dedicar uns minuts del teu temps lliure a explicar que t’ha passat avui, com t’has aixecat, que t’ha fet ser feliç... La vida no està basada en els grans projectes, sinó que són els petits actes de cada dia els que ens fan créixer. Potser enyoro aquelles pàgines sortides de la meva imaginació, amb un cert grau de perfecció, que acabava resumint en poques paraules, intentant expressar de la millor manera possible, els meus sentiments al món sencer.

Com em trobo ara mateix? En aquests moments penso que la meva vida ha de canviar, que he de donar una oportunitat a l’amor, que he de deixar de jugar amb la gent perquè sovint els hi puc fer mal. Penso que he d’obrir-me més quan tinc un problema, ja que hi ha força gent que està disposada a ajudar i després de compartir algun dels problemes que, per tu, són essencials, descobreixes que no deixa de ser una tonteria, que té una solució fàcil. A la llista de coses pendent hi tinc ser més oberta, estudiar moltíssim i deixar de tenir vergonya. Puff, això em portarà temps i hauria de començar ja a posar-me al dia dels meus assumptes pendents.

Textos escrits al 2009 que trobes en una vella carpeta de l'ordinador

i que et fan adonar-te que al 2014 et trobes en la mateixa situació.