Es respira pau

Hi ha dies que admiro molt aquestes muntanyes. Hi ha dies que em fan retrobar la pau que tant busco. Sovint confonc la pau amb el silenci, busco el silenci i m'avorreix, m'adorm. 

Entre pàgines mig engrogueides pel pas del temps asaboreixo aquesta tranquilitat. Aprenc com ser millor tot sentint la remor del riu que es confon amb el so d'unes obres un pèl llunyanes. Em sento a gust. Aixeco el cap i em perdo entre les diferents tonalitats de verd dels arbres que s'alcen al voltant de la ciutat. Ara sí que ha arribat la primavera. 

Els arbres més pròxims són bellugats per un vent feble que bufa sense cap direcció, només juga amb les seves fulles cap a un costat i cap a l'altre. Contemplo la bella fotografia amb moviment.

Al fons, puc observar un petit troç de carretera, em recorda que és una imatge real. La ciutat no dorm, només viu tranquila al bressol de les muntanyes verdes amb plapes rocoses i un polsim de neu a dalt de tot, per a recordar, que fa no res era hivern i és un pais de neu. 

I toco el cel amb la mà

Per aquells dies en què de cop te'n dones compte que aquells fantasmes que creies que ja havien marxat tornen a aparèixer, encara que sigui per un moment. Et tornes a sentir una nena petita sense capacitat racional de decidir en la teva vida. Realment, caus més a baix al creure que no ets capaç de superar-los. 

Per un instant, t'allunyes, respires tranquilament i te n'adones que les pors sempre seran una constant de la teva vida però que les teves ganes de vencer-les et faran canviar. 

Que compartint-lo, el problema es fa més petit, que relaxar-se en companyia és més relaxant, que una relació és donar i rebre, de qualsevol tipus. M'encanta formar part d'un grup amb la mateixa deficiència mental, plorar de riure, quan poc abans havia plorat d'impotència. Gràcies per omplir la meva vida i per fer-me sentir a prop vostre. Em feu molt feliç. 

Escrit original: 19 de gener del 2015 1h25